Hola a tots!
Fa dies que tinc pendent de penjar una sèrie de textos i frases que hem anat recollint entre tots, o sigui que aquí els teniu!!!
"Más vale tarde que nunca", no?
Fragment a l'entrada de "Plagi" de Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos:
"(...)más vale plagiar una obra buena que ser original escribiendo un texto malo. O en sus propias y literales palabras, que no quiero parafrasear ni plagiar: "Desde un punto de vista serio y utilitario, es preferible que se escriban plagios de cosas sensatas que no que se escriban necedades originales. Será mejor que el público lea repeticiones provechosas, en lugar de ineptitudes imprevistas. André Gide, que no se inclinaba a los optimismos idiotas, lo puntualizó: 'Todo está dicho ya; pero, como nadie escucha, hay que volverlo a decir'. La tediosa displicencia del Eclesiastés --nihil novum sub sole queda redimida. Hay que volver a decirlo todo, porque 'nadie escucha'. Los 'originales' de todo tipo, ilusos, no serán sino una anécdota contraproducente. Más vale 'plagiario' positivo que no un 'original' superfluo. Uno de los secretos de la didáctica es la repetición, y si atribuimos a la literatura una función activadora y responsable, no desdeñaremos este recurso."La contrapartida es imaginable. Para plagiar, para plagiar 'bien', es necesario mucho talento. Quizá por eso, tanto como por cualquier otra razón, no se produce hoy el plagio a gran escala. Plagiar, a estas alturas, es una operación aproximadamente tan difícil como inventar, iinventar 'bien' por cuenta propia. Se necesita un tacto especial para saber escoger un pasaje digno de ser plagiado. No todo el mundo lo tiene. El 'buen plagio' sólo se justifica por su utilidad. Conviene 'repetir', evidentemente: pero según qué. Siempre he pensado que lo peor del plagio no es que sea un robo, sino que sea una redundancia. Matizo ahora: lo peor del plagio es que sea o pueda ser redundancia sin valor. Además, la 'repetición' no será nunca 'escuchada' si se reduce a pura y taxativa 'repetición'. Una 'repetición' es honorable y eficiente cuando no sólo reitera una idea o una advertencia ya hecha, sino cuando la reitera con unos alicientes nuevos que la refresquen y la restituyan a un esplendor sugestivo y fragante. El plagiario ha de 'disimular' que 'plagia', suponiendo que quiera ser aceptado por sus lectores. No hay ningún 'plagiario' decidido que confiese sus plagios. Habitualmente, cuando nos apoderamos de conceptos o de palabras ajenas, nos apresuramos a citar nuestras fuentes. El plagiario evita la mención de sus materiales básicos; pero, como quiere hacerlos pasar por suyos, ha de asimilárselos y aumentarlos, con el fin de que la 'repetición', tenga un atractivo particular. Y en este punto --creo yo--, 'plagio' y 'originalidad' se reúnen y se acuerdan. Lo importante de los 'plagios' de Stendhal es que los lugares plagiados parecen ser un Stendhal auténtico. Desde el momento en que Stendhal consigue que la 'confusión' se produzca, el 'plagio' queda cohonestado. Es preciso el genio de un Stendhal, la inteligencia de un Stendhal, para que eso sea factible. No, no es sencillo 'plagiar'..."
Joan Fuster, 'Nuevos ensayos civiles'.
Traducción de Justo Serna y Encarna García Monerris. Madrid, Espasa, 2004.
Gràcies, Joan Elies!
Ara una selecció excel·lent de la mà de l'Oreto:
AFORISMES “lletraferits”
1. Els possessius: heus ací unes formes gramaticals realment pertorbadores. [CPI, p.35,6]
2. No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua[1]. [CPI, p. 38, 7]
3. Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.
4. ¿Qui es podrà desdir de res que haja dit? Quan ens convé, revoquem les nostres paraules; però això és només en aparença.
5. Cada paraula és ja, en si, una perífrasi.
6. CONSELL A MI MATEIX.- Que cada paraula teua siga, almenys, una reticència.
7. Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me. [p.65,5]
8. DE L’ESTIL LITERARI.- No sempre la senzillesa és compatible amb l’exactitud[2].
9. Donat un vocabulari més o menys suggestiu, la filosofia és gairebé una qüestió de sintaxi, com la poesia és gairebé una qüestió de prosòdia. [p.68,1]
10. És sorprenent, quantes ximpleries podem dir pel nostre compte –i el que em sembla pitjor: amb la consciència tranquil·la-, emparant-nos en la cita d’un autor il·lustre.
11. Ja ho saben vostés: en poesia, hi ha teories que reposen sobre la inspiració, i n’hi ha d’altres que donen la primacia al càlcul. Hi ha bons poetes inspirats, i bons poetes calculadors. Tanmateix, si bé es mira, la inspiració no és sinó un càlcul, però tan ràpid i misteriosament automàtic, que gairebé no sembla càlcul. [p.72,1]
12. Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
13. RISC DE L’EXÈGESI.- El crític pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista.
14. Les metàfores -les bones metàfores- no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes les usen copiosament[3]. [76,5]
15. Qui té llengua, de Roma ve. [83,4]
16. MUTATIS MUTANDIS.- Temeu l’home d’un sol periòdic (Sant Agustí). [p.86,1]
17. Siga el que siga el seu fons literal, les interjeccions tenen sempre un no sé què de conjur.
18. Tot depén de la paraula.
19. La ironia necessita còmplices. [127,3]
20. No és que m’agrade dir «jo»; és que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal. [p.129,1]
21. Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula escrita, bé siga per se, bé siga a contrario sensu, acaba sempre per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir.
22. Un bon llibre sempre és una provocació.
23. Compara i començaràs a entendre. [p.152,2]
24. Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de «gasos nobles», i d’un gos «sense amo» en diem un gos «abandonat», i no un gos «lliure». [169,6]
[1] Cfr. Babels i babilònies: «LES LLENGÜES DE DEMÀ.- El major o menor domini d’una llengua condiciona –no dic “determina”- la subtilesa o el vigor d’“idees”, “sentiments” i “càlculs”.»
[1] A «Notes per a l’estudi de Josep Pla» [1965], dins Contra el Noucentisme, 1977, pàg. 185, J. Fuster diu: «La claredat i la simplicitat no sempre són compatibles amb l’elegància retòrica.»
[1] A Les originalitats diu: «El poeta es veu obligat a acudir a la metàfora, precisament, perquè la cosa que vol dir no és la cosa indicada pel nom quotidià.»
BONA LECTURA!!
Entrades
